El Sagal carbassa (projecte)  
   
 

I

            En Jordi era un nen que li agradava molt poc estar quiet. Sempre s'enfilava per tot arreu; a les cadires de casa seva, als bancs del parc, al llit dels seus pares...   Els adults li ho impedien però ell sempre trobava una cosa o altre que encara no li haguessin prohibit i ho tornava a intentar.

            Van anar a viure a Vic i passaven moltes estones amb un amic del seu pare que els ensenyava totes les coses boniques d'allà. Un dia van anar a veure com ho feien els Sagals d'Osona per aixecar els castells.  En Jordi no ho havia vist mai i s'ho va mirar amb molta atenció.

            Tots els castellers duien la roba del mateix color; els pantalons blancs i les camises d'un color vermellós. Un d'ells donava ordres en veu alta  i tothom li feia cas  (era el cap de colla).  Els que semblaven més forçuts es van posar tots junts i van dir que estaven fent la pinya. Uns altres tocaven uns instruments musicals que en deien gralles.

            Tota la gent s'ho mirava en silenci.  Un noi i una noia van pujar sobre els que feien la pinya i a continuació van seguir pujant més nois i noies.  Es posaven uns sobre els altres com si fessin un pastís de molts pisos.  Els qui van arribar a dalt de tot eren nens i nenes que devien ser dos o tres anys més grans que en Jordi.  Eren els dossos i l'acotxador.  Del que pujava a dalt de tot en deien anxaneta i semblava el més petit de la colla.

            En Jordi s'ho mirava bocabadat. Ho trobava divertit i li semblava que ell també ho podria fer.  Va decidir que volia ser anxaneta. 

II

            Els seus pares van dir que no li deixarien mai fer d'anxaneta però llavors van fer memòria de tots els llocs on s'havia anat enfilant des de ben  petit.  Van pensar que era millor deixar que ho provés i quan el van inscriure per  que n'aprengués ells mateixos també s'hi van afegir.

            Ben aviat van veure que allò els agradava força i en Jordi disfrutava cada cop més pujant als aparells de gimnàstica que feien servir per l'entrenament.  Li explicaven on s'havia d'agafar per no caure i com havia de posar el cos per no perdre l'equilibri. També li deien que quan es fa un castell s'ha de posar tota l’atenció al que diu el cap de colla i no fer cas de res del que passi al voltant.

            El primer cop que en Jordi i els seus pares van lluir l'uniforme dels Sagals anaven només per mirar com es feia tot.  Es van posar una mica separats del lloc on s'havia de fer el castell per no fer nosa ni als castellers ni a unes persones que ho estaven filmant per la televisió. En Jordi jugava amb l'acotxadora i un dels dossos però aviat el van deixar sol perquè havien de pujar al castell.

            Ell es va posar a jugar amb un cotxet de joguina. El feia rodar per terra seguint la línia de la vorera com si fos una carretera.  Anava avançant mirant cap a baix sense fer cas de les sabates i les cames de les persones que l'envoltaven.  En aquell mateix moment tothom qui  mirava la tele arreu del país va veure com per entre mig de les cames del presentador passava en Jordi gatejant i fent rodar el cotxet.   Els adults no l'havien avisat pas que molestava perquè ni l'havien vist de tant petit que era.

III

Quan va arribar el bon temps els Sagals van organitzar una petita festa per la canalla del grup i tots els nens i nenes que hi vulguessin participar. Hi havia unes taules cobertes de paper  per fer un mural amb molts dibuixos que cadascú podia pintar com volgués.  En Jordi va voler pintar un rellotge ben rodó que li havia agradat perquè semblava que se’l mirava i li feia un somriure.

De cop i volta va començar a ploure i tothom es va posar sota els balcons o dins les cases per fugir de la pluja. Els dibuixos es van començar a mullar. En Jordi no volia que el seu es mullés i va sortir corrents a buscar-lo. El mural no es va poder fer i el nen va tornar a casa seva als braços de la seva mare ben embolicat amb una tovallola i la seva roba dins una bossa.

Quan va tenir el rellotge acabat de pintar el van penjar a prop del seu llitet. Ell estava molt content perquè li havia quedat molt bonic i li feia companyia.  Però, al cap d’un temps van anar uns pintors a treballar a casa seva i el dibuix va desaparèixer. Va quedar desconsolat.

Els pares li van comprar un rellotge que s’hi assemblava molt i a més era de debò però no el va voler perquè l’únic que li agradava era el que ell havia pintat. Li van dir que l’havia de tenir per saber quan era l'hora d'anar a dormir i la de llevar-s’hi però era molt tossut i no en volia cap de rellotge. Els seus pares van haver de seguir sense dormir bé doncs calia vigilar que el nen no voltés per la casa durant la nit. Devien anar massa cansats perquè algun cop els havia trobat estirats a la catifa de la sala o en altres llocs de la casa.

 IV

Al cap d'un temps el responsable de la canalla dels Sagals va dir a en Jordi que, quan fessin el proper assaig, el deixarien pujar una mica sobre un castell baixet. Ell es va posar molt content i cada cop feia més cas als adults per aprendre a fer-ho molt bé. Però les coses no van anar com les havia somniat.

Unes hores abans de començar l'assaig va anar a jugar una estrenat al carrer. Hi havia uns nens desconeguts que tractaven  malament els aparells del parc. Feien que els gronxadors quedessin a més alçada de la normal i ells es posaven drets a sobre per passar d'un a l'altre. En Jordi els va voler imitar.  Es va posar dret dalt un gronxador. Va deixar d'agafar les cadenes per fer el mateix que aquells nens i quan va voler tornar a agafar-les se li escapaven de les mans perquè no hi havia res que s'estigués quiet. Va caure de dalt a baix. El terra estava molt dur i es va fer un cop ben fort. Li feia molt mal el braç i no es podia posar dret.

El van haver de dur a l'hospital. Allà li van fer radiografies i van veure que s'havia trencat el braç. Li van enguixar .Aquella nit no el van deixar dormir encara que tingués molta són. Ho va passar malament de debò.

Els seus pares no el van renyar doncs li feia tant de mal que era millor deixar-lo descansar però ell ja va veure que mai més havia de pujar als gronxadors d'aquella manera.

Mentre duia el braç enguixat no podia jugar a fer castells ni a quasi res més. Es posava en un lloc tranquil a mirar contes o fer dibuixos però aviat es cansava i ho trobava tot molt avorrit.

 V

Una de les vegades que feia dibuixos va entrar l'amic del seu pare i es va quedar fent-li companyia mentre esperava que el pare acabés el que estaven fent. A l'amic li agradava dibuixar encara més que al Jordi i li va omplir tot ell full de paper.  Primer va fer un avió, desprès un cotxe, després un anxaneta que en lloc de pujar agafat als cossos dels seus companys feia trampa i pujava per una escala.

En Jordi va quedar ben sorprès quan va veure que li estava dibuixant un rellotge idèntic al que ell havia estimat tant.  L'amic li va dir que els dos rellotges eren idèntics perquè el que s'havia mullat el dia de la festa també l'havia fet ell abans de que arribessin els nens i nenes.   Li va dir també que el convidaria algun cop a casa seva per que pogués fer servir les seves pintures.

El dia que el pare d'en Jordi el va dur a casa de l'amic es van endur el rellotge que era de veritat i ell no l'estimava. Va resultar que es podia desmuntar.  Li van deixar fer servir totes les pintures d'aquella casa i va passar tot el temps pintant les peces del rellotge que no li agradava.   Al final va quedar tant bonic com el de paper i el va estimar igual.

Ara, a casa seva no hi ha llums encesos ni sorolls durant la nit. Només se sent un rellotge que fa tic tac tic-tac tot el temps i de tant en tant uns “riiiiiiiiiiiiiiing”   riiiiiiiiiiiiiiing” que tothom ha de córrer per aturar-lo si no volen despertar tot el veïnat.

I, el més important de tot és que en Jordi ja s'ha curat. El seu braç té tanta força com abans de la caiguda. Va a tots els assajaments que fa la colla. Ha pujat moltes vegades dalt de castells petits i ja està prou preparat per fer d'anxaneta la propera vegada que facin una actuació en públic.

Despi 2005