Geografia

Pol Serrabassa

Era un dia trist com tants d’altres en la seva trista existència. Els records perduraven en la seva ment. L’oblit no feia acte de presència i no deixava mirar endavant. El futur, sempre tapat per un vel fi i gris li semblava més temible que el propi present. S’aturava un moment, pensava en la seva vida, feia un glop de cervesa. S’embriagava només per treure’s els mals pensament de sobre. Potser és cert que el món vertader és el món embriac! La nitidesa de les accions es pot confondre amb el record borrós, o fins i tot oblidat dels moments més feliços. L’alteració del nostre cos és el que ens proporciona la felicitat. Ara ho ha descobert. Han passat dies, i anys; guerres i guerres, batalles i naufragis, un calvari! Una vida de misericòrdia, de penitència, de desig per arribar a una conclusió més aviat desoladora.

Un desengany marcat per la distància, per la presència d’un record permanent, qui sap si idealitzat, per un engany frustrat, per un cos no present només contemplat fugisserament. Una malenconia aguda. Els batecs es confonen. Potser són sospirs, desigs. Imatges angelicals, Laura, o Beatriu, qui sap?

No raona, només proclama. Resumeix sense explicar. Tot el que sap, té i pensa es condensa en una imatge borrosa. Pateix, no sap per què. Potser està fent mal a algú? És la seva ànima la traïda. Calla, escolta i només sent un lleu xiuxiueig imaginat, una veu dolça que l’acompanya. El crida, s’hi acosta, però en arribar-hi torna a marxar. La continua sentint i s’hi atansa bruscament. Potser fa mal fet. No és contacte, és desig, és imaginació. És sensació. Hi parla. Li contesta. S’alegra. S’exalta, però de seguida recorda i torna a la profunditat, a la negror, a l’abisme que l’acompanya. Es retreu no ser més realista, més formalista.

De sobte té por de sentir-se sol. Potser aquesta necessitat l’ha acompanyat tota la vida. Però es resisteix a acceptar-se, a sofrir permanentment. Semblava que ho tenia tot. Tanmateix, un instant ha canviat la seva vida. Una sola mirada l’ha encisat i ha tornat a perdre tot el que fins aleshores havia aconseguit. Se sent condemnat, traït i perseguit. Maleïda! Es promet no recaure, no tornar a enamorar-se. A desitjar el que ja té, però se’n sent incapaç, buit, exhaust. Torna a mirar endavant. El fum és més dens. La intranquil·litat el guanya.

Es desperta. Maleeix l’instant en què ha sonat el despertador. Està moll, xop. Pateix perquè sent que només ha estat un miratge ,que el futur esplèndid s’ha vist trencat per un lleuger so. Se sent indecís, covard. Cavil·la. Tanmateix no arriba a cap solució. Trencar amb el passat? Li garanteix una felicitat, pensa, i a més a més ja ho té, no ha de lluitar. Però el futur, el desig de futur, la imatge elevada el crida, i ell, involuntàriament, la segueix. No li assegura res, ans el contrari. Però se sent incapaç, captivat, enganyat, encisat...

Potser la solució seria trencar amb tot, però li fa por estar sol. Necessita sentir l’alè d’algú al seu costat, tenir el mateix ritme de respiració que algú altre. Qui li garanteix això? Res!

Decideix aixecar-se. Sortir del llit. Començar un nou dia amb les mateixes preocupacions de sempre. Es pregunta què és la felicitat, quan li arribarà, si podrà estimar mai eternament. Ell idealitza, confon i persegueix, sense cap èxit. Procura no fer mal, ser suau.

Mira endavant, treu el cap per la finestra i veu l’horitzó blanc. Emprendrà una nova aventura. Ho deixarà tot enrere, terrenalitzarà. Observarà, estudiarà i compararà, a partir d’ara, tots els elements que pugui, però mai escollirà. Deixarà ser triat sempre. No vol més problemes. N’està fart d’errar, d’haver de començar de nou.

Se’n va al bar a fer una cervesa, i allà ens trobem els dos, sols, buits, amargats. És cert que no valem per res? Que el nostre futur s’acaba quan naixem?

Novembre 2007