Matinada

La dentadura d’aquell home se li va apropar a la galta i el seu alè humit li va baixar per coll obert de la camisa, rodolant entre els pits fins deturar-se al clotet del melic, empresonat pel cinturó. Ella va mirar aquell paio que s’esforçava en dir quatre paraules ronques de salutació i que, en realitat, volia un reconeixement per haver deixat el seu lloc al grup que acabava d’arribar. Només així havien pogut seure tots plegats en aquell local estret i llarg, ple de gent. Al fons, dins una boira baixa actuava un quartet, i en aquells moment sonava el solo estripat del saxofonista. L’home seguia parlant, però els ulls i la veu li traïen l’alcohol ingerit. Va afegir alguna cosa que ningú no va entendre i després va marxar adduint feina, presumint de la seva condició de soci.

El soroll, fet de barreja de veus, de frecs i de música, no els permetia parlar, i cadascú podia mig tancar-se en ell mateix, beure, fumar somriure o comunicar-se per gests... Aquella noia rossa se li  havia assegut al costat i ara li explicava a l’orella la història del lloc, una volta de canó llarga i estreta, de pedra viva, antiga part de la muralla que més tard va servir per estacar els vedells que es portaven a vendre a mercat. Encara s’hi podien veure els grillons i les cadenes: “Exigències dels decoradors”, va dir a la noia; i ella va pensar que potser les guitzes i les sentors de pèl i de cuir d'un altre temps podrien aclopar-se ara a les que produïen tots aquests cossos repenjats a la pedra, aquesta altra mena de bestiar humà. La transformació d’aquell pessebre en local nocturn era recent i la poca cabuda de la nau afavoria que l’ambient estigués aviat garantit. El pianista se sentia inspirat, però la gent badava distreta. Injustament, no es van escoltar aplaudiments.

El local li evocava altres llocs i el seu cap cercava alguna cosa al disc dur del cervell. Sonava en aquell moment una peça que ella havia escoltat, feia ja gairebé vint anys, en unes altres coves, antics caus de conspiració revolucionària, al carrer de l’Huchette a París. Tot i que encara no li feia cap mal el pas del temps, de cop va sentir real l’abisme dels vint anys, inamagables. Aquella nit remota havia arribat a un local semblant amb un grup bulliciós i engrescat, després de voltar moltes hores pels carrers més atapeïts del barri llatí. El lloc i l’ambient els van embolcallar, com un cos gegant que els engolís cap a la profunditat de les entranyes. Van baixar les escales dient rucades i comentant bromes que els feien riure sense parar, amb una efusió encomanadissa que va anar  minvant quan van començar a sonar, com ara ho estaven fent, les notes: doloroses del saxo, sàvies del contrabaix, fermes del piano i fortes de la percussió. El cant es transformava en una queixa llarga i rogallosa que els va acallar fins a reduir-los a un silenci admirat, commoguts per una emoció sobtada. En aquell moment, amb precisió estudiada, unes parelles van sortir a ballar, amb moviments experimentats, dominadores dels ressorts de la música, artífexs elles també d’un ritme propi. I es van sentir units de nou, enganxats tots pels ulls amb uns fils invisibles que els lligaven a les figures dansants davant dels músics. De matinada, quan els van fer fora del local, van sortir als carrers solitaris cantant i ballant, plens encara de la màgia del jazz que se’ls havia quedat endins i que els acompanyaria la resta de la nit fins a l’hotelet modest de Pigalle. Aquell hotel on ella va sentir-se blanca, bruna i fina, va ser boja i bruixa, alhora igual i canviant, agombolada per una  música ideal a l’hora d’estimar.

No, ella ja no era la mateixa, però retrobava aquells sons, els acollia com a antics coneguts. Se'n recordà d’on es trobava i, mentre bevia l’últim glop refrescant, es va fixar en els companys amb qui havia compartit un sopar de treball. Tenien l’encant de la gent a qui no es coneix massa. I va reconèixer, a través del vidre del got, aquelles mirades abstretes, somniadores, capaces de traspassar les parets gruixudes i d’esdevenir un pont que menava cap a un altre lloc, vers una altra persona, fins a una ambició fonda... i potser, com ella, aquelles mirades sentien els sons del jazz córrer fins retrobar el record oblidat, rodolant cap endins, de manera aparentment inútil, com el baf humit que baixa pel coll obert de la camisa i s’escorre entre els pits fins arribar al clotet del melic, empresonat pel cinturó. Ves, quin consol!.

Carme Rubio