En Josep del Vent,

altrament dit

en Josep de la Son

(1953) 

Conte de SEGIMON SERRALLONGA

El somni d’en Josep del Vent

       En Josep era lleuger com una palla. De petit la mare li carregava les butxaques de rocs perquè el vent no se l’emportés. De gran era tan escanyolit que l’Ajuntament li va fer saber que no podria anar fer de soldat. No us penséssiu pas que per això se li posessin pedres al fetge, perquè en Josep del Vent anava tan esventat i esbullat com vulgueu, però feia les coses o les deixava de fer sense posar-hi mai el cervell sencer. Es deixava dur, o bufar: Que em bufin! –solia dir, i quan el bufaven, en Josep complia amb la bufera, però per dins volava per on li rotava.

Era el seu secret. Perquè per dins en Josep sempre tenia un racó de cervell, un bon racó, que només era per a ell. Feia servir com si diguéssim el tros petit per a obeir i el tros gros per a desobeir. I no pas per ganes de fer mal, sinó per necessitat de sobreviure. Si no creia en res de l’altre món ni en gaire res del món d’aquí, era perquè tenia por que se li buidés la closca i es quedés en blanc. Es va casar perquè la noia que se l’havia endut a fer una fontada s’hi va emmarranar. Et vols casar? Doncs casem-nos!

Amb el casament van començar els somnis, més ben dit, el somni, perquè sempre tenia el mateix, se li repetia.

La cosa començava que ell anava rondant pel bosc, de negra nit, al cap d’una mica sentia la fressa del riu, arribava a la vorera, llavors l’aigua s’aclaria i tot d’una sonava una veu estranya que li deia:

–Apa, bacó, mira a l’altra banda del riu, no veus quina munió de noies es rebat pels troncs?

Llavors a l’altra banda, a la riba del davant, apareixien les nimfes, tan blanques i nues com deia un vers que li havia fet aprendre de memòria el mossèn de l’escola (*).  Després venia un altre cop de vent i se les enduia. I en acabat d’això, tornava a sonar la veu estranya que deia:

–Apa, bacó, tu les veus i no les heus!

I sempre aquelles noies tan boniques i sempre aquell acabament tan regirat!

Va arribar un dia que en Josep es va dir que ja n’hi havia prou d’aquell coll. Eren les dotze del migdia i estava traient les males herbes de l’horta i va ser com un rampell: Ja en parlarem si les veig i no les hec! Va deixar l’aixadell a terra, es va ficar a casa seva d’esquitllentes i d’amagat de la dona, que remenava l’olla als fogons, es va ficar al llit i, apa, a clapar!

Li va venir la son i li va venir el somni. Va travessar el bosc, va arribar al riu, l’aigua es va aclarir, i van sortir les nimfes. I ell, peu a l’aigua! Les nimfes com si res, fent bogeries. Ell que aixeca l’altre peu. Les nimfes com si no el veiessin, més bogeries Encara no havia acabat de fer la segona passa que patapam! va venir el vent i se les va endur.

No se’n sabia avenir, però allò d’haver aconseguit de fer quasi bé dues passes senceres sense aixecar el vent el va animar. En aquell indret el riu era molt ample i per això força més prim. Era qüestió, doncs, de tenir paciència, porfídia i fer-ho tot a tall de serp que s’esmuny. I tornar-hi i tornar-hi, sense cansar-se.

En una somiada d’estiu quan ja aconseguia de fer sis o set passes endins, va tenir una gran alegria: Hi havia nimfes que de lluny estant li feien quequenòries. Ah, ah, allò començava d’anar bé!

Mentrestant la gent l’aturava com sempre pel carrer:

–Josep, m’hauries d’arreglar la persiana –li demana una veïneta.

–Ara no puc –responia ell.

–Au, Josep, anem a fer el got –li deia un veí amb un copet a l’espatlla que cuidava fer-lo caure.

–Ara sí que no pot ser ... –responia.

En Josep havia canviat. Ja no es deixava bufar per ningú. Si era havent dinat, perquè havia de fer la migdiada, si era abans de dinar havia de fer la becaina del multó, si era el dematí havia de conduir els xais a la quintana (hi tenia un jaç), si era mitja tarda havia de remenar a l’horta (hi tenia un altre jaç). I així tot el sant dia i a tot arreu.

La dona va alertar la mare, la sogra, els parents, els veïns. El van dur a can Mastega i en Mastega li va rentar els ulls, li va escurar les orelles, li va netejar els forats del nas i amb un raspall de treure merdissos del bestiar li va gratar el cervellet perquè en Mastega va dir que els homes portem la sang al clatell. Un cop comprovat que la medecina no hi tenia res a fer, s’hi va ficar l’Ajuntament. L’Ajuntament va fer un ban de caritat ordenant que de sol llevant a sol post ningú no deixés dormir en Josep del Vent, ni a casa ni a fora de casa.

Justament llavors que en Josep estava arribant a la meitat del riu! Ah no, es deia ell, si es pensen que em deixaré bufar com abans, van ben equivocats. I com que la dona el treia del llit i la gent no el deixava estirar enlloc, en Josep del Vent va haver d’aprendre a dormir a peu dret, com les gallines. Si en va aprendre! Res no s’aprèn tant com allò que es vol saber i res no es vol saber tant com allò que es necessita.

Vet aquí per què parents i veïns, de la vila i de fora la vila, es van avesar a dir-li en Josep de la Son, i com que aquell sobrenom es va estendre pertot i no tenia cap aire de canviar, en Jeroni del Jutjat, que volia deixar les coses clares, va obrir els Llibres dels Vius i a tot arreu on deia En Josep Tal i Tal dit també Josep del Vent, va afegir-hi amb tinta vermella altrament dit també Josep de la Son, no fos cas que el dia de la mort un altre jutge no el trobés ben registrat i la vídua en patís les conseqüències.

En Josep de la Son! Quan en Josep del Vent ho sentia, reia per sota el nas i pensava: Ara sí que puc ben dir que es bufin ells, que el que és jo ja tinc qui em bufa!

_**********

El somni d’en Josep de la Son

    Cap cervellet humà, benvolgut i estrafolari lector, no deixa de ser una perla rara perquè la resta dels cervellets humans siguin a llur torn unes altres perles rares. Tot és tan rar perquè tot és estrany. I és per això mateix que tot s’assembla tant.

    En Josep del Vent no creia en déus ni en deesses, però veia nimfes. Quan les va veure, la son li cobria el pensament com un edredon de plomes. Va sentir una veu que li deia bacó, que vol dir porc. Aquest nom de bacó li va entrar per la bona orella i se li va convertir en nom propi, com si li diguessin senyor Bacó. La mica de pensament que li corria per sota el son se li va escalfar i amb el pensament escaldufat va pensar que el món que veia despert era de per riure i que ben mirat el món de veritat era el món que veia dormint. En Josep ja era, de bon tros, més de la Son que del Vent.

    Que el bosc fos tan fosc i tan clar, que la vora del riu li resultés tan estranya com familiar, que l’aire fos terrorífic i fascinant i xucladís, que hi haguessin cirerers florits a l’aigua, i l’aigua del riu fos negra com el quitrà i groga com la ginesta, que la mateixa aigua que corria pel riu brogís a les aixelles dels arbres del bosc, que el cel fos llunyà i a tocar de mà, que les gleves i els còdols se giressin del revés com un mitjó, tot això tant li feia. A dins del son, tant li feien totes les coses estranyes. Ell només de cap a les nimfes, no pensava en res més ni estava disposat a considerar res més.

       Una nit les nimfes feien més bogeries que mai, s’empaitaven, s’abraçaven, es petonejaven, pels troncs, a l’herbei, al riber de l’aigua. No feien soroll, reien sense dring audible, produïen un silenci infinitament sensual, i aquest gran silenci sensual s’unia a la música muda que es gronxava pel damunt com un llençol immens de seda. I ell, que ja feia dues nits que hi era a ran, no se’n va poder estar: va estirar la mà i n’arribà a tocar una amb el dit. Li havia costat molt d’atrevir-s’hi, perquè temia que se li fondria o que el vent se l’enduria. I quan la la va tocar se li va tornar de color vermell com una fúcsia, les pometes del pit van créixer, florir i fruitar de cop, la cara es va fer grossa grossassa grossíssima i de la bocassa van començar a sortir-ne dents com grans de magrana sanguinolents, llefiscosos i podrits. En Josep va voler recular i no va poder. La nimfassa l’envoltava, no pas amb braços de carn tova i pell fina. De carn n’hi havia molta però òssia i aquells ossos eren tot burxes com el raspall de can Mastega. En Josep s’ofegava i s’escanyava i es moria. Volia cridar i els crits se li quedaven al coll, no els podia fer sortir. Fins que va aconseguir de fer-ne un de molt bèstia i es va despertar de cop. Estava suat. I tenia la dona al costat que el sacsejava i li deia:

    -Què dimoni crides! Què et passa?

    –Res. No em passa res. Somiava... Deixa’m tranquil, no passa res... Tu dorm...

    –Però què dimoni somies? No és pas la primera vegada que fas aquests crits, però això ja passa de mida!

    –Tu dorm!

    La dona va fer un sospir i s’hi va tombar.

    I en Josep es va anar arraulint, arraulint, arraulint, i si abans era esquifit llavors va ser esquifit arraulit, i es va ficar tot sencer sota el coixí, i s’hi va quedar. L’endemà la dona en va trobar un pensament quan feia el llit. Era com un gra de magrana sec, ben sec, i tot i ser tan sec feia una fortor que feia tapar el nas. Un parent de lluny va dir que a la família, ja feia temps, hi havia hagut un cas semblant, però aquest parent de lluny era un sobrevingut i ningú no se’l va creure, perquè en Perot Marrasquí era un cas com un cabàs, això sí, però un cabàs completament diferent.

    El van enterrar en una capseta de sabó d’olor. Al registre civil i al registre de la parròquia hi consta amb les mateixes identitats: Josep Tal i Tal altrament dit En Josep del Vent i altrament finalment anomenat En Josep de la Son. Morí de mort natural el dia tal de tal mes de tal any. Déu l’hagi. Que morí de mort natural és una manera de dir piadosa, ja s’entén.

    I aquesta fou la fi d’en Josep del Vent o de la Son.

 _**********

(*) Nota que l’autor va adjuntar al conte:

       En Josep havia après el vers bé però malament diguem. Potser el mestre l’entenia malament però bé, com si diguéssim. És del sonet del rector de Vallfogona que comença Los raigs de l’Orient desembainava i el vers diu Les nimfes transparents espavorides. La poesia dolenta, si és ben escrita, és l’ocasió de molts de mals desconeguts de la medecina científica i de la medecina paracientífica. La medecina popular sent campanes i tampoc no sap d’on vénen. I llavors passen coses com les que va patir fins a morir en Josep del Vent. A mi, que sóc un fidelíssim transcriptor dels fets, no és que em sàpiga greu, és que em costa de creure que hi hagi tanta gent com en Josep. Tampoc no diré que això reclami una guerra mundial que liquidi la raça. Cap i a la fi, més val somiar que morir-se de realititis, una altra malaltia de cor que la cardiologia sembla que en conegui l’existència, i deu saber-ne més que cap altra ciència parabòlica, però tampoc no sap enquadrar-la clínicament, vull dir que no sap fer-la quadrar com fan els caporals amb els soldats. Deu ser una malaltia rodona, una malaltia que s’esquitlla: la poses al llit dels onírics i et salta al llit dels realístics, i viceversa.