Sense títol

Durant la nit, impertorbables, es desplacen fent processons amb un brogit greu i monòton que anuncia el seu pas. Omplen de llum el camí llis per on roden i que els porta cap a un destí desconegut.

Quan es fa fosc, en Carles i jo ens enfilem en un turó per veure’ls passar i ens hi estem fins l’hora de sopar. A vegades hi hem tornat però la son ens venç abans que surti el Sol. El Sol. Durant el dia també n’hi ha, però tenim por que ens vegin. Dues processons, una direcció, dos sentits. Destí, desconegut.

Fa temps que donem voltes a la mateixa idea: Acostar-nos-hi. Hem vist, de lluny, un clot ran de terra vora el camí llis. Després de sopar, vestits foscos, la cara emmascarada i cap clot. Tenim molta por però l’atenció i el reptar ens la fan oblidar. A mida que ens hi acostem la tensió creix, avancem més lentament ara, aprofitant els espais entre dues processons. L’últim tros abans del forat se’ns fa molt llarg, la processó és més llarga que les altres i ens comencem a posar nerviosos quan de sobte alguna cosa se’ns passeja per sobre. Per poc no fem un crit abans d’adonar-nos que és el gat d’en Carles. Ens ha seguit. La processó però, s’ha acabat i correm cap al clot just a temps que no passi l’altra.

Unes branques ens tapen i tenim els llums i les rodes davant els nostres ulls. El soroll és constant i de prop té molt matisos que no distingíem. La pudor, insuportable. Son independents i malgrat això van sempre un darrera l’altre. Les coses es veuen d’una altra forma ran de terra i un ratolí a l’altre costat crida la nostra atenció perquè  no és als nostres peus sinó a l’altura dels ulls. La llum de la següent processó el paralitza i el gat que es llança per caçar-lo. No hi és a temps i l’envesteixen. Fa un crit i la màquina xiscla però no s’atura. En Carles m’agafa el braç i, amb cara tacada de sang, restem immòbils veient, astorats, com una rera l’altra les màquines esclafen l’animal amb una indiferència colpidora, amb una violència cega, insensible, potser animal.

Incapaços de recollir el què en queda hem fugit a la primera oportunitat. He hagut de recolzar en Carles perquè ha plorat tota l’estona, se l’estimava. L’endemà, de dia, ha volgut tornar-hi tant sí com no i l’he acompanyat. Estirats rera el turó hem vist com encara era trepitjat sense contemplacions.

Furiós, en Carles s’ha alçat i ha corregut cap al camí llis. Jo al darrera per aturar-lo. L’he fet caure a prop de la processó que no s’ha parat i en aixecar-nos, ens ha mirat a través dels vidres, un rostre presoner de la màquina, tant espantat com nosaltres.

Toni Mirabent