_________________________________________________
Carta de Josep Dellofriu a A.C.
13 de juny de 2005 – 5:37 pm
Benvolgut Sr. A. C.:
He tornat a visitar la ciutat de Vic. Jo en soc un enamorat de la ciutat de Vic, vull dir, de la plaça major i del centre històric, no pas dels molts eixamples que veig s’hi van construint, amb aquells pisets, petitets i bufonets que tenen les parets primes com les orelles d’un gat. La capital de la Plana em recorda, gairebé sempre, algunes ciutats italianes, sobretot del centre d’Itàlia.
Vic té uns quants casalots de gran presència, cases pairals de l’aristocràcia rural i industrial vigatana, però que avui, com ha succeït arreu del país, han passat a mans de dentistes, notaris, corredors d’assegurances i representants de total classe de mercaderies.
Soldat a la catedral hi ha un campanar romànic notabílissim, dret, desafiant, auster, segur de si mateix, al meu parer la millor construcció d’aquesta ciutat. La seu, amb la seva façana neoclàssica mes abans vulgar, conté al seu interior grans pintures d’en Sert. A mi la pintura d’en Sert em desplau, tan exagerada, tan mal italianitzada, amb aquells homenasos esforçats. Es una pintura que estaborneix, que fatiga, és una pintura laboral. Ben al contrari de la col.lecció d’art romànic i gòtic del Museu Episcopal, ara encabida en un edifici modern de gust dubtós.
Disculpi aquestes disquisicions que no voldria em separessin del motiu de la meva carta que no es altra que fer un elogi ben sincer de l’exposició que vostè ha coordinat i que vaig poder veure al primer pis d’una Caixa d’Estalvis. Em nego rotundament, d’una manera definitiva, a fer servir el mot comissari.
Penso que l’humor i, més exactament, la ironia, que n’hi trobat força, és una eina útil per poder anar tirant, que ajuda a suportar el desgavell de la vida actual. Al llarg dels anys he pogut observar que, la ironia, es un tret que, sovint, la gent d’aquest país, vull dir la gent una mica llegida, fa servir d’una forma no pas exagerada, més abans d’una manera esquifida, minsa, no completa, com ho es tot en aquest pais de vol curt, petit i una mica ranci.
L’hi desitjo tot el millor i li prego que accepti la meva enhorabona.
Que tingui un bon dia.
JOSEP DELLOFRIU
_________________________________________________
Carta de Larrux a Josep Dellofriu
14 de juny de 2005 – 12:31 am
Benvolgut Sr. Dellofriu:
Molt m’ha plagut el seu coneixement i estima vers la ciutat de Vic, “la dels Sants”, que en diuen, categoria de la que no em vull considerar mereixedor, i encara que la seva interessant prosa no vagi dirigida cap aquest humil conciutadà, m’agradaria adreçar-li una minúscula i minsa reflexió.
Certament que vostè descriu i dona opinió de la ciutat amb coneixement de causa, fins i tot, gairebé diria que a nivell acadèmic, és per aquesta raó que no m’ha deixat indiferent el fet que estalviés anomenar…per exemple, el Temple Romà, obra insigne de la vila o fer una passejadeta pel més típic i clàssic raconet vigatà, el del Pont Romànic, o la més bonica placeta de Vic, la del Estudiant, per no esmentar la figura del “Merma” impertorbable a tota mena d’agressions i punt de trobada per a infinitat de colles. Més gran ha estat l’ensurt al notar que no feia menció del “fuet, ni de la llonganissa, ni de la “sumaia”, per a un passejador de cap de setmana aquest és un parany que vostè no ha sobrepassat feliçment, “li escric d’amagat, que passa el mateix amb el pa de pessic”. Però el que vertaderament m’ha corprès ha estat el silenci què ha dedicat al comerç de Vic, a les botigues i al botiguers; Senyor Dellofriu…vostè és un valent.
Cert que hi ha un campanar romànic notabílissim, dret, desafiant, auster i segur de si mateix, però la realitat és que després de segles exportant capellans ara ens trobem que ens han clavat un bisbe Tortosí, i entre nosaltres, la més bonica de les esglésies queda amagada a l’ombra d’aquest fastuós campanar i passa desapercebuda per la gran majoria de visitants.
Cert que Vic té uns quants casalots de gran presència, cases pairals de l’aristocràcia rural i industrial vigatana, però en el meu Vic hi trobo figures com les de “La Remei porca”, en “Gravat Costa”, en “Cintet”, en Guix o en Ramonet… Vic és també “se toma de boca en boca”, ca la Tana, Sardanes a la nit, Maristes o Sant Miquel?, Cafè Vic, Snack, Merma, Nen i Vella fent córrer la quitxalla, Armats, aparcaments soterrats i vies que s’havien de soterrar, teatres tancats, i també una sala de columna plena de pintures de personatges il•lustres a qui no he tingut el gust de conèixer.
Jo també li desitjo el millor Sr. Dellofriu, i ho dic amb el desig de què en revisiti ben aviat.
Passi-ho bé. Tingui bon dia, o si s’escau, bona nit.
Larrux
_________________________________________________
Carta de Josep Dellofriu a Larrux
15 de juny de 2005 – 11:36 am
Estimat Sr. Larrux:
He llegit amb gran atenció la cordialíssima carta que m’ha adreçat, on m’explica que ha sentit una vaga sorpresa pel fet que jo no mencionés altres exemples o models de l’urbanisme i arquitectura de la ciutat. Li demano, i espero que m’ho acceptarà, totes les disculpes. La meva insensibilitat i ignorància ha estat total, imperdonable.
Estic absolutament d’acord amb vostè sobre el concepte que en té de la Plaça de l’Estudiant; és un lloc reclòs, amable, silenciós, culte i ben girbat. Recordo perfectament com era abans – l’indret s’anomenava Plaça Dom Miquel de Clariana -. En un dels casalots notables de la ciutat – que ara veig ha passat a mans de l’Administració Local – hi havia la caserna de la Guardia Civil i a l’altra banda la seu de l’Orfeó Vigatà que tenia un jardi enlairat de gran amabilitat. He observat que aquesta seu ha esta refeta i transformada en un edifici de pisos i despatxos. La intervenció arquitectònica la trobo força encertada. L’arquitecte demostra sensibilitat, un excel.lent gust i respecte per l’entorn.
Pel que fa als productes alimentaris típics li haig de confessar que avui, desgraciadament, no en puc menjar gaires de fuets, llonganisses i sumaies, perquè, segons ens diuen els metges, no son convenients per la meva precària salut. No puc dir el mateix d’aquella mena de pastís que en diuen pa de pessic. Ara farà una cinquantena d’anys el vaig tastar per primera i darrera vegada, i li diré que avui, tants anys després, encara recordo perfectissimament, amb una claredat sorprenent, el que em va costar engolir aquella massa pastosa.
Sobre l’aviram humà que vostè descriu, que, segur, deuen ser ben interessants, lamento comunicar.li que ho ignoro del tot; les interioritats locals son això, locals i no conec prou be la ciutat per recollir.ne tota la seva varietat. De fet ja tinc prou feines per saber qui es qui a Palafrugell.
Acabaré fent una referència a la meva vila natal. Avui ha canviat moltíssim, d’una manera irreparable i en tots els sentits. Ha perdut aquell aire de poble que tant m’agradava i tan còmode m’hi feia sentir. Ara, a l’estiu, està plena de turistes amb calçotets i barrets de mexicà que em causen un veritable horror, com tantes coses, que també em desplauen, així: els llibres luxosos, el tuteig, els vins escumosos, els poetes dels Jocs Florals, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, les senyoretes inexpertes, els sergents i els homes ploraners, entre d’altres que m’estalviaré de citar per no cansar.lo més.
M’acomiado, perquè ja es una mica tard i em retiro a descansar, després de prendre un got de vi dolç i quatre galetes mal comptades.
Bona nit
JOSEP DELLOFRIU
_________________________________________________
Carta de Larrux a Josep Dellofriu
16 de juny de 2005 – 4:16 pm
Molt apreciat i estimat Sr. Dellofriu:
Voldria tornar-lo a saludar amb l’amabilitat de la boira quan s’aixeca, i res més lluny de la meva intenció que cansar-lo amb divagacions apòcrifes sobre ciutats, però he de reconèixer que en llegir la seva amable resposta m’ha tornat a fer saltar de la cadira. Vostè em perdonarà; amb el respecte que em mereix una persona, que sap prendre vi amb mesura i menjar les justes galetes, com gossa anomenar al “Pa de Pessic” massa pastosa inengollible?? per l’amor de Déu, Sr Dellofriu, li demanaria, i estic segur de que vostè en té, respecte i exquisit tracte en vers aquests símbols, que encara vinguts a menys (no ens hem d’enganyar) representen tot un sentiment…Ah!! si els “Pans de Pessic” parlessin, quin grapat d’històries, d’amors i desamors, de cançons i versos, de somriures i llàgrimes, d’escolans i de capellans. La història d’un poble encabida en aquella forma de bolet torradet i dolç, aquella mena de símbol fàl•lic aplanat però tan tendre i ben embolicat, amb aquella caixeta de cartró tan austera, tan humil però alhora pràctica, que vol representar una manera de ser, una manera de viure, una manera de sentir, la del poble vigatà!!!. Cregui, estimat Sr. Dellofriu que si a Vic hi falta encara un homenatge, un amable espai presidit per una escultura o un recordatori si vol, aquest és ni més ni menys que el del “Pa de Pessic”. Iniciatives d’aquestes, però, són difícils de trobar en els dies que vivim en els que predominen, com vostè ja sap, altres valors.
Hem tingut, com era d’esperar en tot nucli urbà mitjanament civilitzat, intents de suplantació o fins i tot d’imposició de nous productes, li podria parlar del licor “VitaVic” d’un intens i agradable color entre ultramarí-avioletat, però que amb el temps es descoloria, o de la mateixa “Almosta” fet amb una base de bacallà, tan impropi de la nostra terra. El temps però, implacable i just tot ho posa en el seu lloc.
Pel que m’explica de la seva Vila, Palafrugell, cregui’m que entenc perfectament els seu sentiment i aprofito aquesta carta per fer-li costat en la seva enyorança i desconsol.
Rebi una forta abraçada d’aquest qui queda a la seva disposició.
Tingui un bon dia o si s’escau, bona nit
Larrux
_________________________________________________
Carta de Josep Dellofriu a Larrux
20 de juny de 2005 – 10:41 am
Molt volgut Sr. Larrux:
Li prego em disculpi el retard en respondre la seva amabilíssima carta, però una lleugera indisposició, afortunadament superada, m’ha retingut en una mena d’establiment sanitari, per dir.ho d’alguna manera, on un grapat de metges, ajudants i infermeres, armats amb tota mena d’artilugis, m’han fet un repàs de dalt a baix, de debò, força fatigós i desagradable, amb l’afegitó que el menjar i beure que m’han donat era d’alló més insípid, sense el més mínim interès. Sortosament ja he pogut abandonar aquesta dieta i, avui mateix, sota un cel blavíssim, net, alt i esmerilat per la tramuntana, m’he menjat un llobarret amb uns brins de julivert i amanit amb una vinagreta que ha estat del tot satisfactori, i el grapat de cireres que he pres de postres li han anat la mar de be. Si afegeixo que m’he begut dos o tres gotets de vi macabeu ben fresc, convindrà amb mí que es el millor remei per poder esborrar del tot el record alimentari de la meva estada a la institució sanitària.
Res més lluny de la meva intenció que perdre el respecte pels símbols i les tradicions. Jo estic convençut que tot allò que està ben arrelat al moll de l’ós de l’imaginari de la gent s’ha de conservar, s’ha de preservar, i si els vigatans consideren que un determinat pastís arriba a la categoria d’icona local, no soc ningú per desaprovar o rebutjar aquest fet indiscutible, irrebatible.
Sobre el pa de pessic, que vostè amb tanta precisió descriu, – tant en la seva forma com en el seu embolcall -, haig de reconèixer que tal vegada seria ben adient erigir un petit monument, una petita escultura que recordi, al llarg del temps, un dels signes d’identitat del vigatanisme. Crec que seria important escollir be el lloc just on s’hauria de col.locar, i després de pensar.ho detingudament estimo que un bon indret seria situar.la en una de les dues replacetes que es formen a la Plaça Major, concretament la de baix, al cosat mateix on hi ha la figura del Merma i així, tindríem, plegats, dos símbols de ciutat ben agermanats.
La forma del pa de pessic, certament una mena de penis força xato, com si hagués xocat, topat, en plena efervescència, contra una superfície llisa i molt dura, amb el resultat exacte que tot el que s’ha escurçat s’ha eixamplat, pernetria la construcció d’una peça, no pas massa gran, que no engavanyés, feta d’aquells ferros rovellats tan de moda. Semblaria apropiat que del seu centre hi pogués sortir un rajolí d’aigua, de no massa alçada, que completaria i arrodoniria el conjunt.
Deixo a les seves mans i bon criteri fer l’ús que cregui convenient de tot el que exposo, en la més absoluta convicció que faci el que faci, ben fet estarà.
M’acomiado, mentre escric aquestes quatre ratlles quan la nit ja es ben entrada, sota la llum blanca – una mica esgrogueïda – d’una lluna alta, mòbil, omplerta i una mica bleda que m’acompanya al final d’aquesta llarga diada.
Li reitero la meva consideració i estima.
Bona n
JOSEP DELLOFRIU
_________________________________________________
Carta de Larrux a Josep Dellofriu
22 de juny de 2005 – 4:16 pm
Ben apreciat Sr.Dellofriu
Ha estat un grat plaer tenir novament notícies de vostè. Sàpiga, Sr Josep, que no li feia falta però, demanar cap mena de disculpes i que he celebrat amb grata alegria i goig la seva recuperació. Certament restar acollit en les institucions sanitàries no és motiu per fer repics de campanes. Noto emperò, que sap cuidar-se de manera exquisida amb el llobarret, la vinagreta, el macabeu, les cireretes… El felicito de tot cor, l’envejo i li dedico un sentit permoltsanys!.
Pot ser si que hauran estat els mateixos vigatans els qui han fet arribar el pa de pessic a la categoria de d’icona local, i és aquí precisament on rau l’encant del fet. La realitat és que es va arrelar sense descomunals esforços, sense milionàries campanyes propagandístiques, i si que ho fet de manera latent, pausada, inexorable i humilment, que és tal i com es produeixen les coses que perduren. Aquell capellà (amb sotana), amb la capseta per a donar-la a la seva cosina malalta, aquell enamorat amb barret passejant cap a casa de la xicota, aquella tieta prima sortint de missa, aquell vailet de festa major amb mitjons de mitja cama, convindrà que aquests episodis atorguen al pa de pessic una condició notable. I alguna que altra vegada ens haurà estalviat de reproduir aquell fet tant vigatà i trist; en acomiadar la visita del diumenge a la tarda, i dir a la porta del cancell i amb el to més planyent .-Ai! No he pensat a demanar-vos-li si volien prendre alguna coseta!.
M’ha emocionat la descripció de la peça homenatge que detalla en la seva carta, especialment el fragment en que descriu el rajolí i que considero d’un encert absolut, també el tipus de material, sols caldria puntualitzar que estaria bé instal•lar l’obra a una altura adient per tal d’evitar les assegudes i la falta de respecte vers tan estimada obra. Convindrà amb un servidor, que la visió d’alguna que altra jovenalla asseguda en aquella “suggerent” forma podria representar un impacte visual no digerible per a tot bon conciutadà. Si que em permetrà discrepar pel que fa al lloc d’ubicació. Personalment l’he imaginat al extrem oest de la plaça major, davant de l’antic “ca’n Marinus” com si diguéssim, un lloc important certament, però l’obra ho mereix. Caldria, però, la petita instal•lació d’uns rails per tal de facilitar el desplaçament del símbol en actes assenyalats com podrien ser l’arribada de la cavalcada de Reis, el correcte desenvolupament dels mercats setmanals i d’altres actes d’especial acollida d’entre els molts que te la ciutat de Vic.
Ja fa uns anys aquests enclavaments varen patir l’acolliment d’una mena de columnetes cilíndriques de marbre blanc, que mai vaig arribar a entendre ben bé del tot i una pila de veïns mal endreçats varen dedicar-li un lamentable qualificatiu que no cal reproduir.
I no el vull cansar més Sr. Josep, que de ben segur tindrà altres afers molt més atraients que aquesta lectura, es per això que li remeto una abraçada i el desig d’una agradable estada de convalescència.
Passi-ho bé i que tingui un bon dia, o bona nit si s’escau.
Larrux
_________________________________________________
Carta de Josep Dellofriu a Larrux
27 de juny de 2005 – 4:16 pm
Benvolgut Sr Larrux:
He llegit la seva carta del dimecres de la setmana passada i li agraeixo l’interès que ha demostrat pel meu estat en general. Pel que fa a la ubicació de la escultura del pa de pessic, segur que el lloc que vostè proposa serà el més adient, coneix molt millor que jo la ciutat i el seu criteri amb mereix tota la confiança. Estic completament d’acord que s’hauria d’alçar un mica del terra, no gaire, per evitar un ús indegut, no fora cas que ens trobéssim amb alguna inconveniència per part de les autoritats.
Faré esment, de passada, al fet que vostè relata de les visites de diumenge, on explica aquella mena de garreperia tan precisa. Li diré que jo ho he observat a tot arreu. Per tot arreu, menys a les cases de pagès, perquè a les masies, tant la de propietari com la de masover, sempre hi havia, i encara hi ha, alguna o altra cosa per matar el cuc. Sempre que he anat a pagès, indefectiblement, m’han oferta pa amb llonganissa i un bon tupí de vi negre. La garreperia es més de ciutat, de conglomeració, on durant massa temps les coses de menjar més abans escassejaven. Avui, per sort, ja no es aixi, però haig d’acceptar que aquella actitud reservada, esquerpa i gasiva es manté perfectament.
He llegit una carta del Sr. Monoser, dirigida al Sr. Friudello – no en conec cap del dos -, on fa una interessant interpretació de la correspondència que ens hem creuat vostè i un servidor. Li he tramés un carta – que podrà veure en aquesta mateixa plana – donant la meva opinió en el sentit d’entreveure l’ànima d’un poeta. M’agradaria saber que en pensa vosté de tot això.
No m’allargo més perquè no falta gaire per l’hora baixa i he quedat amb l’Hermós d’anar a pescar rogers a l’Illa Negra. Els d’aquests paratges son els millors de tots: el cap rodó, vermells, badocs i grossos. Si la mar es ben quieta es poden veure al fons de sorra del mar, quiets, de dos en dos, atents, com si escoltessin una conferencia i, al tombar la tarda, es la millor hora per agafar.los. Li asseguro que tres o quatre rogers, de cap rodó, a la brassa, es una menja, sobretot ara a l’estiu, de primera.
Bona tarda tingui.-
JOSEP DELLOFRIU
